skip to main |
skip to sidebar
Final del viatge, dema ja torno cap a occident.Ara se'm fa extrany tornar, fet que em sembla impensable fa dos mesos enrere. Es com si em preguntes..." Com em sentire al tornar?", "Que sentire quan em dutxi amb aigua sense oxid?" (Javi, si llegeixes aixo es que no t'has tornat "el hombre de ojalata" encara...)," Que fare sense els meus chowmeins?"," Sera tot tant net com ho recordo?" i..les rates? Si no n'hi han!! Suposo que aquestes preguntes em venen al cap, perque com diem la gent del casal...aqui estem "full integratet", som com Nepalins. La gent del barri ens saluda cada dia, ens tracten com si fossim un mes d'ells fins a tal punt que ens parlen en Nepali, pensant-se que parlem la seva llengua... i sempre, en qualsevol moment, ens ofereixen te.Tot el viatge ha calat molt en mi, i ara, tornar, es dur. Avui toca fer la maleta, una maleta plena de records imborrables, records de gent que no tenen absolutament res mes que la seva casa i el seu camp. Gent, que la seva manera de donar-te les gracies es donant el seu cor. Un cor, que no te preu, que no cap ni de bon tros a la maleta i que no compensa ni un dia del nostre esfors. Marxo sentint-me en deute amb ells, per la vida que m'han donat i que m'ha omplert, fent-me obrir els ulls. Nomes de pensar-ho les llagrimes em cauen, pero no en soc l'unic, eh Pilar? Et comenso a entendre massa be que sents o que has sentit, a mi, em passa el mateix. Han estat dos mesos i una setmana increiblement intensos, on he viscut mil i una aventures, he conegut un miler de persones, he menjat milers de grans d'arros, he regatejat milers de vegades i sobretot, sobretot, on he apres mil i una coses.Ara nomes em queda dir... MIL gracies Nepal!!!I...fins aviat amics viatgers! O mes ben dit...Companyeros!
Ferran, Angels, Pilar, Roger, Sara, Javi, Ekhia, Juani, Andrea, Miquele, Silvia, Dominique, Ivete, Saroij, Kumar, Marina, Miquel i Maria, Mireia, Mare Mireia, Agnes, Jack, Sule, Tonia, Monica, Lili, Tresa, Toni, Narayan, Sicha, Anita, Babu Sagar, Prhasant, Ragis, i com no....Ana!Segur que em deixo molta gent pero no us preocupeu que tots, absolutament a tots, us porto dins meu.
Pensava que comprar, anar de botigues, en definitiva, fer shopping, mai m'agradaria pero estava equivocat. Aqui a katmandhu no parem de comprar perque ens ho passem la mar de be explicant-nos entre rialla i rialla com han anat les compres o que ha fet cadascu durant el dia intentant regatejar. I es que regatejar... es tot un mon!!! Mes ben dit, un art. Quan ens reunim a casa no parem de fer broma sobre la frase mes dita en tot el Nepal :" Ok, ok, ok, the last price" ja que la subhasta per comprar...es alucinant, i sempre acabes dient el mateix mentre li marques el " the last price" a la seva calculadora Casio-tone perque amb els numeros no hi ha cap dubte. Es divertidissim quan en fem broma al casal. Per altra banda, aqui, cada dia som menys ja que avui han marxat el Miquele (una passada de seguidor de l'inter de Mila), la Silvia ( Italians tots dos) i l'Ana. Ara quedem els mes "cools": l'Angels, la Sara, l'Ekia, la Tonia, l'Andrea i el Javi, el tio mes "Total" (jajajaja) i amb qui hem decidit organitzar un campionat de Badminton per tot el barri, vestits de blanc, amb monyequeres, mitjons blancs ben llargs i gorra cutre. Mare meva quin riure amb en Javi. Els dos estem com un llum i serem els ultims en marxar....Tremola Katmadhu!!! JAJAJA
Ja tornem a ser a la ciutat.Per un costat estem molt contents d'estar a Katmandhu ja que aqui hem retrobat als nostres amics altra vegada, pero per contra, els comiats comensen a caure. Estem al casal Catala de Katmandhu que es una especie d'alberg i casa okupa alhora, on cada dia coneixem gent diferent que venen o van, ja que per estar a aqui... alguna cosa en comu hem de tenir!. De Pokhara a Katmandhu, va ser tota una odisea, ja que ens varem parar a mig cami per fer raffting, i cada vegada que ho recordem, ens fem un tip de riure. La meva ment encara te gravada ben endins, els crits del monitor perque remessim davant d'onades gegants, a cop de... "Forward, Forward!!", "Back right!", "Back left!!", o el millor de tots..."Power, Power!!!", quin fart de riure mare meva, quan veies que tothom s'equivocava davant la desesperacio del monitor. Al final, el resultat va ser: cap ferit, pero 3 persones van tastar la temperetura de l'aigua en primera persona mentre eren salvades a cop de rem. Despres d'un petit lunch... 6 hores a dins d'un autocar, on les cames sen's varen encongir uns centimetres davant l'increible espai del vehicle... Per no parlar de com anava de ple, que uns 3 catalans van haver de passar-se tot el viatge amb caravana inclosa, torrant-se al sol, sobre el sostre de l'autocar! Nomes faltaven les gallines a dins perque us en pogueu fer una idea de com va ser el viatget...Ara, al Casal, estem la mar de be intercanviant les nostres aventures amb tothom, tot compartint una tasa de te entre rialla i rialla, perque el te... es igual que l'arros!! sembla com si no tinguessin res mes aquesta gent, arros i te, te i arros... 
Entre Valencians, Italians, Bascs, Checs, Nepalins, Israelians, Espanyols i Catalans cada nou dia que comensa es una inmensa alegria per nosaltres, ja que som una gran familia, on tothom ajuda a tothom i realment et sents com a casa. Com podeu veure, aqui, amb res, som molt felicos i a tots, absolutament a tots, sen's fa extrany... tornar.
No m'ho creia. No era possible, que jo; un mitja "cerilla" amb dues cametes com dos filferros i que no havia fet mai un pic de mes de 3000 metres, pogues imaginar per uns moments que arribaria a pujar una muntanya de mes de 5000 metres, concretament 5416 m. Pero amics meus, ara ja puc dir, que ho he fet. 
L'aventura va comensar dient que voliem fer trekking i com que no podiem agafar un avio per tal de pujar fins a Jomsom, per despres baixar, varem decidir comensar a caminar i... sabeu com en Forrest Gump? Doncs igual, camina que camina pujant per la muntanya varem arribar a 3800 metres (Muktinak) i ja que estavem tant aprop...varem decidir seguir caminant: l'ana, una noia de la reuplica checa i jo, el mitja cerilla. El problema estava en que pel costat que estavem pujant no ho fa practicament ningu ja que es el costat dificil de l'annapurna round, pero com que estavem molt animats i la Ivet (la checa) anava mes preparada que qualsevol militar Nepali...varem arriscar-nos a fer el cim, i ho varem aconseguir, aixo si, el preu que varem pagar...va ser el mal d'altura: mal de cap, mareig i vomits.Us aconsello a tots els muntanyencs que si algun dia veniu al Nepal, ho feu, el paissatge molt, molt, molt s'ho val.Despres la baixada va ser bufar i fer ampolles, pero ampolles als peus, ja que varem caminar mes de 7 hores diaries i trinxats, bruts i fastigosos varem acabar. Aqui aprofito per fer propaganda de les meves bambes de muntanya: Salomon son les millors!! He descobert que son aquatiques, gracies mare.Un dia del trekking varem llogar una moto per fer una volta i per fi vaig fer realitat un altre dels meus somnis, sentir-me com el protagonista de la pelicula: Diarios de motocicleta, pero sense ser el Che ni la meva moto...la Poderosa. Va ser increible conduir aquell catxarro (perque no te un altre nom...) rodejat de muntanyes nevades a 2500 metres i veient com canviava el paissatge de verd muntanyos a marronos desertic. Aqui es on hauria d'explicar que varem caure amb la moto, atravessar rius, embrutar-nos de fang etc, etc... pero no ho explicare per no preocupar a la meva familia que ja deu estar patint prou amb la quantitat d'animalades que estem fent.... 
En fi, ara estem a Pokhara una altra vegada, es el paradis, i es on hem descobert un lloc on podem menjar CARN!! En dos mesos, dos bistecs, buf, que poc...Dema passat toca RAFTING!!! UEUEUEueueue aix!!, no ho havia d'haver dit: "pares, no us preocupeu..." i despres ja tornem cap a Katmandhu per comensar a despedir a la gent que torna cap a Barcelona o Espanya, pero a mi... em toca l'ultim!!UEUEUEUE!!!Com podeu comprovar...no volem tornar, snif, snif, snif, pero el 14 de setembre comensa a apropar-se i com diu la canso... es l'hora dels adeus i ens hem de comensar a dir...adeu siau.
Ja hem arribat a Pokhara i la veritat es que estem com uns reis. L'ana i jo ens hem instalat en un hotel molt cutre, pero amb unes vistes espectaculars al llac i molt, molt, molt be de preu.
No parem de trobar-nos gent que ja hem conegut pel cami, i casi cada dia sortim de festa amb ells . Com podeu veure....No news...Good News!!
Dema intentarem agafar un avio cap a Jomsom per fer l'annapurna round, si les condicions climatologiques deixen que l'avio s'enlairi, perque ja portem un dia esperant.
De moment anem amb bicicleta...., en barca pel llac..., i sortim de festa pero sense veure Roxi, eh? Ester Tor?. En tornant de l'annapurna ens espera un Rafting pel riu, jejejeje ha de ser la bomba!! I i cap el 26, 27 d'agost esperem retrobarnos amb els nostres amics voluntaris, altrament dits: Els Kochainas.
Ja veieu que tot son....GOOD NEWS!
Namaste
Pd: Ara no tindrem internet fins el 27.
Insignificant seria la paraula que descriuria de la millor manera possible, que sents a dalt de la muntanya quan estas rodejat de quatre punts de llum a plena nit mentre mires l’horitzo, o mes ben dit, a l’altre costat de la vall. 
Baseri ha sigut increíble i les sensacions que he experimentat han estat moltes i molt diverses pero realment notes, com tu mateix, no deixes de ser un punt mes de llum, tant, o igual d’insignificant que els altres.
A la muntanya la gent viu de la natura, neix i creix amb ella perque es la seva manera de viure, i per tant, la seva felicitat. Les cares de la gent son el quadre d’un mon completament diferent al nostre i el marc, en seria el paissatge. Ells son felicos amb res, i tot el plaer de viure ja que…perque necessiten res mes?
Amb l’arribada d’en Roger, l’Angels i la Pilar el viatge ha passat de ser precios a increiblement meravellos. Ha sigut una setmana que no crec que oblidi mai, ja que el feeling que hem tingut ha sigut perfecte i tots hem disfrutat d’unes colonies com quan erem petits. A mes, la gent de la vall ens ha acollit tant be que ja formem part de la seva familia i les paraules de comiat ens van arribar a tots, cor en dins.
No se, no puc explicar, resumir, descriure, en simples paraules el que ha estat aquesta experiencia a la muntanya. Possiblement la paraula colonies podria expressar una part d’aquesta aventura. Si, crec que puc dir que he estat de colonies rodejat de Nepalins en un lloc on no hi arriba tothom o practicament ningu. Un lloc, on ajudar i agrair valen per igual dins el nucli familiar perque la familia es el primer. Un lloc, on tot prent un sentit especial per poca cosa que facis, ja que estar aqui, formar-ne part, conviure amb ells i ells amb nosaltres, t’omple, et dona i t’emportes, el regal mes precios i valuos que ningu pugui trobar mai: Vida.
Sabeu on es el cul del mon? Doncs jo he anat mes enlla. 
Baseri ha sigut una experiencia d’aquelles que se’t queden clavades a l’anima durant molt de temps. Hem estat vivint a l’edat de pedra com quan el foc valia igual o mes que l’or, dormint entre cabres, bufals, i menjant per esmorzar, dinar i sopar, arros...
El poblet de 3 cases mes proper estava a 2 hores caminant per la muntanya i com podreu suposar...l’electricitat apareixia quan ella volia, per no parlar de les condicions higieniques que si no...mes d’un s’esgarrifaria. No mes dir-vos que a dins del meu sac hi havia fins a 20 puces, quan em vaig despertar al mati.
Malauradament o per sort, l’ana es va posar malalta i varem tenir que marxar per buscar una mica mes de civilitzacio, per no dir, tota la civilitzacio possible. Despres de caminar muntanya amunt, muntanya avall, varem anar a petar a un temple Tibeta, budista, anomenat Namabuda on varem poder fer meditacio i/o relaxacio, en el meu cas, tumbar-me a la bartola prenent el sol...El temple? Precios. El menjar? El de sempre.Com a minim Budha ens va escoltar i va sortir el Sol!.
Avui hem arribat a Panauti, on ja hi havia estat, i dema tornem cap a Baseri fins el dia 9 d’agost, per acabar de construir l’escola. Si Alex si, aqui les mides les prenc amb canyes de bambu i fils...
Com podeu veure esta sent un viatge increible i ple de sorpreses. Mes que res perque et sents com un explorador trepitjant un terreny tant desconegut que no surt ni als mapes, mentre intentes fer-te entendre amb Nepalins que no parlen ni un borrall d’angles i que et miren com si tinguesis cara d’extraterrestre, mentre mouen el cap de costat a costat significant que ho han entes. Viuen en la mes absoluta miseria, pero son felisos de viure i de veure’t somriure, mentre menjes l’arros que t’han ofert en un plat, on les gallines hi han menjat abans.Ara alguns direu...quin fastic!! I jo us dire...doncs si, pero es la seva manera, el seu estil de vida, i nosaltres no som ningu, i menys encara, algu per fer-los canviar, tan sols, ens hi podem adaptar i sino, morir. Se’n diu: llei de vida.
Pd:Quan bonament pugui posare les fotos, que son una meravella, dins un mar de pobresa.
